La consciència de classe viatja en un tren de rodalies

(El nostre editorialista estava atrapat en un tren de rodalies abans d’escriure aquestes línies. En les hores foscants que va viure en el túnel de Sants no va poder sinó pensar històricament el seu present, segons l’afortunada frase de Pierre Vilar)

 periodismo
Si algú encara creia que la metàfora de l’estructura i la superestructura marxista era quelcom de real, després d’uns mesos viatjant en els trens de rodalies de Barcelona haurà, com un altre viatger famós, hagut d’abandonar tota esperança. Si la mera experiència determinés l’aparició d’una consciència de classe, un nou fantasma recorreria l’àrea metropolitana de Barcelona, el fantasma del rodalisme.

 
Tanmateix, com recordava Thompson, la consciència de classe és, si se’ns permet l’obvi joc de paraules, el final de trajecte i no pas l’estació de sortida: “la gente se encuentra a sí misma en una sociedad estructurada de una manera determinada (fundamentalmente, en forma de relaciones de producción), soporta la explotación (o trata de mantener el poder sobre aquellos a los que explota), identifica los lazos de los intereses antagónicos, se pone a luchar en torno a esos lazos: en el curso de ese proceso de lucha se descubre a sí misma como clase, llega a descubrir su conciencia de clase. Clase y conciencia de clase son siempre el último y no el primer escalón de un proceso histórico real“. Dit d’una altra manera, suportar el caos dels transports, les deficiències en els serveis bàsics o l’especulació immobiliària no portarà mecànicament a l’assalt del palau d’hivern (sortosament per als partits d’esquerra que ens governen, ja que el palau més proper que es pot assaltar és el de la Generalitat).

 
D’altra banda, més que la presa de consciència per part de la gent (sembla evident que la gran majoria d’habitants de l’àrea metropolitana té clar quins són els problemes que hi ha), allò que bona part de l’esquerra alternativa i radical troba a faltar és la seva capacitat de mobilització (ja se sap que, tradicionalment, aquesta esquerra s’ha atorgat el paper prometeïc de conscienciar la gent i, per tant, no espera que la gent prengui per ella mateixa consciència). Per seguir amb l’esquema de Thompson, sembla clar que un cop suportada l’explotació, s’han identificat els vincles dels interessos antagònics, però, aparentment, la gent no s’ha posat a lluitar entorn d’aquests vincles. De fet, tots els intents de dur a terme mobilitzacions a l’estil clàssic (concentracions, vagues de pagar bitllet, etc.) han fracassat ostensiblement. Fins i tot, comptant amb el suport mediàtic gràcies al mercadeig competencial en què ha quedat això del nou estatut i els interessos publicitaris d’uns partits polítics i altres. Així, per exemple, una concentració davant l’estació de Sants on no hi havia més de cent persones ha arribat a obrir un Telenotícies de TV3, la teva. No es pot dir en aquesta ocasió, per tant, que els mitjans de comunicació no ajudin a crear un consens social, en el sentit gramscià, que incorpori les demandes dels ciutadans
subalterns.

 
Com és possible, doncs, que no es vertebri una resposta
política quan tant les condicions objectives com el combat ideològic semblen propiciar-la de manera evident? Com pot ser que la gent, després de passar-se vàries hores esperant dins de trens aturats enmig de túnels, en andanes massificades i, si són estacions soterrades, patint temperatures tropicals, com pot ser, doncs, que no es llencin en massa a militar en els molts partits, col·lectius, comitès, grupúscles i lligues de l’esquerra revolucionària? O, fins i tot, de l’esquerra ecosocialista i transformadora?

 
És un problema de falsa consciència? És que la gent confia en el
buen hacer dels seus representants polítics? Certament, el percentatge abstencionista mostra clarament la poca confiança en les institucions que demostra bona part de la societat. I no només es tracta d’una qüestió ideològica que afecti a uns determinats partits, sinó que tots ells perden votants elecció rera elecció (almenys des de les generals del 2004, dutes a terme en unes condicions prou excepcionals).

Anuncios

Un comentario en “La consciència de classe viatja en un tren de rodalies

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s